Parlen del llibre

A les ràdios

Creta en las Trobades de Música de la Mediterrània, a Ràdio 3

Entrevista al programa Mediterráneo de Ràdio 3 (minut 49)

Programa especial dedicat a la música de Creta a Mediterráneo de Ràdio 3

Ràdio Estel i Sons de la Mediterrània especial música de Creta

Crònica de la presentació de llibre “Ta Kritikà” al CAT, a Línia Folk d’Icatfm

Als mitjans digitals

Viatge musical a Creta (Enderrock)

L’encís de Creta (Sons de la Mediterrània)

Entrevista a Cretazine (Anglés)

Presentació del llibre “Ta Kritikà” a Argentona Comunicació

Presentació del llibre “Ta Kritikà” a Mataró al Capgròs

Ressenya al bloc de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural

Ressenya a la revista d’Etnologia de Catalunya (Setembre 2014)

Ressenya a la revista Sapiens (Gener 2014)

Als mitjans escrits

Revista Avenç (10/2012)

Un ball a Kalo Xorio (Joaquim Rabasseda)

L’antropòleg Jordi Alsina acaba de publicar un estudi sobre una de les principals músiques tradicionals de Creta que en les darreres dècades ha esdevingut un element indispensable de la identitat cretenca.

Kalo Xorio és un petit racó al cor de Creta. Tot i tenir el mateix nom, el poble no és la destinació turística situada a la part oriental de l’illa, dins el terme municipal d’Àgios Nikólaos, sinó l’agrupació de mig centenar de cases que es troba a dos kilòmetres al sud d’Arkaloxori. El lloc té una església molt senzilla i quatre carrers voltats d’habitatges de planta baixa. La seva fundació està lligada directament a la Guerra de l’Àsia Menor, l’enfrontament que va seguir a la Gran Guerra i que va acabar amb un intercanvi de poblacions a gran escala entre grecs i turcs l’any 1923. Fou aleshores quan els musulmans van sortir de l’illa i quan els grecs d’Àsia Menor, principalment d’Esmirna, van arribar a Creta.

Aquest agost han inaugurat un museu d’història local a l’antiga escola. L’edifici es troba sobre un pujol a l’extrem sud-oest del poble. La seva estructura és simple: la sala principal d’una aula, que acull la mostra museogràfica, i dos espais menors, el vestíbul i un magatzem. Davant la porta d’entrada hi ha una terrassa rectangular i unes escales que baixen a una pineda encerclada per un mur de poca alçada. Entre les escales han construït una mena de frontó amb un banc on seuen els músics quan hi ha ball. Com era habitual a l’Empordà, la Selva i el Gironès durant la segona meitat del segle XIX i a principis del segle XX, alguns pobles aixequen estructures d’obra, ni que sigui un banc adossat a la paret de l’església, per distribuir escènicament i acústicament els intèrprets i els balladors. Altres, la majoria, posen els músics dalt d’un cadafal efímer. Però la part essencial de l’escenografia del museu de Kalo Xorio és la pista de ball, una superfície quadrada a dos graons sobre el terra, enganxada al frontó dels músics.

Per celebrar la inauguració, l’Associació Cultural del poble ha organitzat diversos actes coincidint amb la commemoració del norantè aniversari de la Catàstrofe de l’Àsia Menor, és a dir, la brutal repressió contra els grecs que Mustafà Kemal va liderar a finals d’agost de 1922 i que va culminar amb la presa d’Esmirna a principis de setembre. Per una banda, el divendres 24 al vespre, hi hagué la benedicció del museu i diferents parlaments, seguits per una conferència sobre la participació dels habitants del poble en la defensa i resistència de Creta durant l’ocupació nazi, el principal episodi èpic de la història de Kalo Xorio. Per l’altra, el dissabte 25 també al vespre, hi hagué una exhibició de cançons i danses de la Capadòcia, l’antic territori patri.

Finalitzada la part més protocol·lària de la cerimònia del divendres, la nit va acabar amb la típica festa cretenca, el glendi. A diferència de les celebracions religioses o familiars, com els panigiris o els casaments, la inauguració del museu estava despullada de motius religiosos i de la periodicitat màgica que es dóna quan l’activitat depèn del calendari. La festa convocava la comunitat per rememorar un fet històric que senyala l’origen del poble, el seu mite fundacional. Ara bé, com també passa a les altres festes populars i rurals de l’illa, la música va aglutinar igualment el ball i el menjar i va provocar que la comunitat es representés a si mateixa.

Vam arribar-hi cap a les nou del vespre. Ens acompanyava en Jordi Alsina, un antropòleg que resideix a Creta i que fa uns mesos ha publicat un llibre sobre la música tradicional de l’illa (Ta Kritikà, Setzevents). Vam ocupar una de les taules que havien disposat radialment entorn la pista de ball. La pineda estava engalanada amb tires de bombetes. Sobre la taula hi havia olives, formatge i una ampolla de raki. Dues hores després, el grup de balls tradicionals d’Arkaloxori una mena d’esbart dansaire format per encara no una vintena de membres, homes, dones i nens ocupà l’escenari per ensenyar diferents balls cretencs: un syrtos, un malevizotis, un siganos, un pendozalis, una sousta.

Enmig de la demostració folklòrica, Giorgis Xylouris, el llaütista que liderava els músics, va entonar una risítika, mentre un parell de nens jugaven sobre la pista, fent veure que sabien ballar com els grans. La resta de gent continuava asseguda, menjant i escoltant. Passats uns versos, l’instrumentista que fins aleshores havia tocat la percussió, va prendre un thiambouli i es va posar a tocar la melodia que cantava Giorgis. Cap altra instrument, només la veu i el so delicat de la flauta cretenca. En Jordi m’explicà que la cançó encadenava diversos poemes, que les lletres tractaven sobre la muntanya, el camp, la vida i l’amor, i que les reiterades referències al llimoner eren una metàfora elemental que feia suau la pronunciació del sexe femení.

Un cop el grup d’Arkaloxori havia deixat lliure la pista, sense cap tall en la successió de músiques, alguns comensals van agafar el relleu i el ball va deixar de tenir una connotació escènica. La continuïtat entre els balladors abillats amb vestits tradicionals i els que senzillament abandonaven la taula un moment i omplien l’espai central de la festa, va fer que tots plegats, si més no al principi, configuressin el mateix cercle de ball. Llavors qualsevol podia exhibir les seves habilitats rítmiques i corporals. Quan algú es posava a fer un solo de ball, tal com ja havia ocorregut just abans, l’instrumentista de la lira o el del llaüt repetia amb insistència i destresa unes breus fórmules melòdiques per remarcar l’atractiu virtuós del moviment del solista. El ballador saltava i creuava els peus a l’aire, i amb la ma dreta accentuava rítmicament les cames, creant una polirítmia amb les figuracions obstinades i insistents dels instruments musicals. El ballador que tenia a l’esquerra es quedava quiet i mantenia ferma la ma, per tal de donar-li estabilitat. Altres vegades, el solista es desplaçava al centre de la rotllana oberta i els altres aturaven els passos i picaven de mans. Algun cop, quan feia el salt final per tancar la seva demostració individual, els músics coincidien amb ell en un punt de sincronització que retornava el protagonisme al moviment del conjunt.

En una pausa, una persona va acostar-se als músics, els va demanar una cançó i els va donar un bitllet. Mentre els intèrprets comprovaven l’afinació dels instruments, van pujar altres balladors i van deixar més bitllets davant els músics. Poc després la pista estava ocupada del tot i l’habitual corda oberta en cercle de balladors havia esdevingut una espiral lobulada. Durant els balls, per sobre els patrons rítmics de la música instrumental, en Giorgis cantava mandinades, una forma poètica de dos versos pentadecasíl·labs i rima consonant en cretenc. Ara en cantava una de molt coneguda i els balladors també hi participaven amb la veu. Un altre músic cantava la melodia amb terceres paral·leles. A la pineda, la resta de gent continuava bevent i xerrant, i les cigales deien estiu. El glendi s’allargà de manera indeterminada més enllà de les cinc del matí.

Antigament, a la dècada de 1960, els violins feien el paper que actualment fa la lira i el repertori tradicional es barrejava amb les músiques de moda. Fa uns anys, part de la societat cretenca va codificar de nou la seva festa i va inventar una celebració animada i participativa de la seva identitat. No va ser només una folklorització, sinó la consciència d’un arrelament proclamat i legitimat per la música, per la llengua, la mètrica, els timbres, les melodies, els ritmes i els passos compartits, més que no pas per la vinculació històrica amb un territori determinat.

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>