Aquesta entrada només està disponible en English.)
Author Archives: Jordi
Ο ρολος τις κρητικης μουσικης μεσα στην κρητικη κοινωνια
Ηρακλείο 10/7/2014
Πρώτα άπο όλα, θα ήθελα να ευχαριστήσω τον Πολιτιστικό Σύλλογο Γωνιών Μαλεβιζίου και τον κύριο Κώστα Παντερή για την προσπάθεια που κάνουν οργανώνοντας για πρώτη φορα μία τέτοια μεγάλη συνάντηση για την Κρητική Μουσική. Στην ουσία αύτη η συνάντηση αποτελεί ένα μεγάλο αφιέρωμα στην κρητική μουσική που σπανίως συναντά κανείς έξω από τον χώρο της μουσικής, έξω από τα γλέντια, τους γάμους, τις βαπτίσεις , τις συναυλίες .
Για εμένα είναι μεγάλη τιμή να είμαι σήμερα έδω, και μεγάλη μου χαρά να μπορώ να μοιραστώ μαζί σας ενα κομμάτι της έρευνας μου που αναφέρεται στα Κρητικά.
Στην Ελλάδα ήρθα για πρώτη φορα το 2002, κάνοντας το ταξίδι Βαρκελώνη Ιστανμπούλ με τρένο. Τότε κουβαλούσα μαζί μου ένα μικρό ραδιόφωνο, και θυμάμαι τι μεγάλη έκπληξη που είχα ακούγοντας μέσα από τους ραδιοφωνικούς σταθμούς τόση πολλή ελληνική μουσική. Μετά έμεινα στη Θεσσαλονίκη ένα χρόνο και έκει άρχισα να καταλαβαίνω ότι υπάρχει μια μεγάλη μουσική ποικιλία που εκφράζεται στα Ελληνικά, και ακόμα κάτι άλλο, ότι αυτό που εμείς (οι καταλανοί) γνωρίζουμε σαν παραδοσιακή μουσική και στην Ελλάδα λέγετε δημοτική, έχει μια ζωντάνια που είναι δύσκολο να βρει κανείς στον τόπο μου. Τελικά στο τέλος του 2006 ήρθα στην Κρήτη, και έδω, αισθάνθηκα ότι η παρουσία Κρητικής μουσικής ήταν πολύ ισχυρότερη σε σχέση με τα άλλα μέρη της Ελλάδας, και φυσικά ακόμα μεγαλύτερη αν τη συγκρίνω με την Καταλωνία. Μπορούσα να ακούσω κρητική μουσική στο σουπερμάκετ, στο λεωφορείο, στο ραδιόφωνο 24 ώρες το εικοσιτετράωρο, στους γάμους, στα πανηγύρια… Επίσης, εξαιτίας του ότι η γυναίκα μου είναι κρητικιά, είχα την ευκαιρία να συμμετέχω στην καθημερινή ζώη του νησιού σαν κανονικό μέλος της κρητικής κοινωνίας. Έτσι μπόρεσα να διακρίνω πως τα κρητικά είναι κάτι που πάντα (ή σχεδον πάντα) πρέπει να υπάρχει όταν εσείς οι κρητικοί θέλετε να γιορτάσετε κάτι. Από την άλλη πλευρά γνώρισα τον Γιώργο Ξυλούρη, τον Ψαρογιώργη, και την οικογένεια του, οι οποίοι μου ανοίξανε τις πόρτες του σπιτιού τους. Με τον Γιώργο άρχισα να γνωρίζω περισσότερα πράγματα για την κρητική μουσική και για τη
‘Ετσι άρχισα να ενδιαφέρομαι για την κρητική μουσική σαν κοινωνιολογικό φαινόμενο, και άρχισα σιγά σιγά να μελετώ τα κρητικά από μια ανθρωπολογική σκοπιά. Δηλαδή να αντιμετωπίζω τη μουσ
Δεν ήτανε εύκολο για μενα, πρώτα απ’ όλα έπρεπε να βελτιώσω τα ελληνικά μου και να αρχίσω να καταλαβαίνω (πάνω κάτω) την κρητική διάλεκτο. Επίσης αν και δεν είμαι ούτε μουσικολόγος, ούτε μουσικός, έπρεπε να αποκτήσω κάποιες γνώσεις κρητικής μουσικής (για το λόγο αυτό συμμετείχα για παράδειγμα σε ένα σεμινάριο κρητικού λαούτο που έκανε ο Ψαρογιώργης στο Χουδέτσι), και να μάθω επίσης μερικούς κρητικούς χορούς για να μπορώ να συμμετέχω και μελετώντας τα γλέντια από μέσα.
Πάνω σε αυτή τη βάση ξεκινήσα και επίσημα την ερευνά μου το 2008 και την ολοκλήρωσα το 2010. Τα αποτελέσματα αυτής της έρευνας εκδόθηκαν το 2012 σε βιβλίο στα Καταλανικά με τον τίτλο «Τα Κρητικά: ταξίδι στις μουσικές τις Κρήτης». Το βασικό ερώτημα που είχα όταν ξεκίνησα την ερευνά ήταν αυτό που θα προσπαθώ να απαντήσω σήμερα με την μικρή ομιλία μου: Ποιος είναι ο ρόλος τις κρητικής μουσικής μέσα στην κρητική κοινωνία;
Αυτό που με ενδιέφερε στην ουσία ήτανε ποιος είναι ο ρόλος από τη σκοπιά της ιδεολογίας που διαδραματίζει η
Τα συμπεράσματα μετά από 27 συνεντεύξεις (σε μουσικούς, παραγωγούς, δημουσιογράφους, και ακροατές), 6 μήνες περιπλάνησης σε όλο το νησί βλεποντας διαφορετικάγλέντια και ανθρώπους, μελέτη της σχετικής βιβλιογραφίας, και μετά από 4 χρόνια βιωματικής παρατήρησης, ήταν τα εξής:
Σαν γενικό συμπέρασμα θα έλεγα οτι η κρητική μουσική, είναι κυρίως ένας μηχανισμός έκφρασης της ταυτότητας που έχουν οι άνθρωποι του νησιού, γιατί απλά είναι η μουσική που
Τι θέλω να πω με αυτό; Σήμερα που οι διαφορές που έχουνε οι Κρητικοί με τους υπόλοιπους ‘Ελληνες
Για παράδειγμα είναι φανερό οτι η κρητική μουσική είναι ένας από τους λίγους χώρους έκφρασης όπου
Αναφέρομαι στα μουσικά όργανα, στους χορούς,
Τι εννοώ με αυτό, οτι τα κρητικά ειναι ενα πλουραλιστικό φαινόμενο,
Ευτυχώς δεν ζούμε πια σε εκείνη την ιστορική περίοδο που το Ελληνικό κράτος προσπαθούσε για ιδεολογικούς λόγος να υποστηρίξει μόνο κάποια μουσικά όργανα, κάποιους συγκεκριμένους σκοπούς ή
Τώρα, για να υπάρχει η Κρητική μουσική χρειαζονται οι δημιουγοί. Οι μουσικοί είναι οι κύριοι πρωταγωνιστές αυτού του μουσικού φαινομένου. Χωρίς αυτούς δεν υπάρχει μουσική, δεν υπάρχει γλεντι. Ειίναι αυτοί που διατηρούν τη διάλεκτο μέσα στα τραγούδια, αυτοί που εκφράζουνε τις ποικίλες αποχρώσεις της σχέση των κρητικών με το νησί τους, είναι αυτοι που τραγουδούν για τον τόπο και για τον κόσμο του. Ο Κevin Dawe, άλλος ανθρωπολόγος που έκανε την μελέτη του στο νησί τη δεκαετία του ενενήντα, έλεγε ότι οι μουσικοί της Κρήτης είναι “the keepers of tradition” (οι σωματοφύλακες τις παράδοσης). Έγω προτιμώ να τους αποκαλώ σωματοφύλακες της [κρητικότητας], δηλαδή κρητικής ταυτότητας, γιατί εκφράζουνε
Πιστεύω οτι η σχέση που έχουν τα κρητικά και η ταυτότητα του νησιού ειναι πολύ άμεση, και κατά τη γνώμη μου, γίνεται ακόμα αμεσότερη μέσα στο σημερινό κοινωνικο-οικονομικό πλαίσιο. Διότι, όταν οι δομές δικαίου, οι οικονομικές δομές , οι πολιτικές κτλ. που διαφοροποιούσαν μέχρι πριν κάποια χρόνια τους ποικίλους τρόπους ζωής στα διάφορα μέρη του κόσμου με την έλευση του μοντερνισμού διαλύονται ή
Ωστόσο, η διαφορετικότητα αυτή μπορεί μόνο να αποδειχθεί μέσα από την εκφραστική και επιτελεστική της διάσταση. Και αυτός, εν κατακλείδι, είναι ο ρόλος που αποδίδω στα Κρητικά.
Jordi Alsina Iglesias
Υποψήφιος διδάκτορας
Πανεπιστήμιο Βαρκελώνης
La festa del “Klydonas” a Milatos
divendres, 4 de juliol, 2008
El 24 o 25 de juny era recurrent a Creta la celebració del Klydonas. Una festa en la qual les noies del poble que no estaven casades, és a dir eren verges (en un principi), feien el trajecte entre una font i la seva població amb un atuell i la boca plens d’aigua. Durant aquest trajecte, els nois les empaitaven i intentaven fer-les riure o parlar. Elles havien de mantenir la serenor i intentar no perdre ni un bri d’aigua fins arribar al poble, on deixaven el recipient i ja podien tranquilament comunicar-se. A dins però, cada una hi amagava un objecte personal el qual era tret posteriorment davant l’expectació general del públic assistent, que no sabia en cap cas a qui pertanyia. Llavors un versificador improvisava una matinada (composició poètica típica cretenca) referint-se a l’objecte, les característiques de la seva propietària i el seu futur. Després la noia en qüestió reclamava la possessió altre vegada de l’objecte, davant la sorpresa dels assistents en saber de qui era i les característiques que se li havien atribuït. Així funcionava aquest innocent joc, que culminava com no podia ser d’altre manera amb música i ball.
En l’actualitat aquesta festa o bé s’ha perdut, s’ha convertit en una mena d’icona virtual per turistes o nostàlgics, o ha esdevingut un joc pels infants. És aquest últim cas el que vaig poder veure l’altre dia a la localitat de Milatos. L’aigua en l’actualitat ja no es va a buscar a la font, d’aquesta manera un gerro es dipositat al centre de la plaça del poble, on la canalla va passant i va deixant alguna cosa que els identifiqui: des d’una piloteta, un clauer, un braçalet de plàstic, … Després, enmig de l’àpat organitzat per la gent del poble, una mà mancada de malícia treu una a una totes les cosetes que s’amaguen dins del recipient, davant l’emoció de la mainada en veure que allò sostret és seu i sentir com se li dedica una matinada.
Primer de maig
dilluns, 26 de maig, 2008
No és que durant aquest dia no hi hagin manifestacions sindicals o no se celebri el dia del Treball, o que no hi hagin ciutadans grecs amb consciència de classe, però en el Congrés de la Internacional Socialista de 1889 (quan es va escollir la famosa data), ningú va pensar que pels grecs aquest dia ja era festiu, i això de l’ecologisme encara estava a les beceroles. Els socialistes anaven de roig, i això d’afegir-hi altres tonalitats com el verd i el violeta encara no havia arribat. Llàstima, perquè acostar-se per un dia a la natura i fer corones de flors, enlloc d’anar fer segons quins papers i amb segons quines companyies, també pot ser ben revolucionari, o si voleu (per si la paraula us a sembla massa grossa), més digne.
Kali Sarakosti (Bona Quaresma)
dilluns, 14 d’abril, 2008
Les nostres creus
Aguantar-se per un fil
Amèrica, Amèrica
dilluns, 1 d’octubre, 2007
Volta al món i continua voltant
dilluns, 24 de setembre, 2007
S’han acabat les vacances. Tornem a ser a Cretalandia després de més d’un mes per terres ibèriques…
Veig Catalunya convertida cada vegada més en una gran ciutat forada per carreteres, una gran terra d’oci, cada cop més maquillada i amb menys esperit, més freda i menys calenta, amb la rauxa guardada a no sé quin lloc. Potser és perquè hi he passat les vacances i tothom estava més tranquil o resignat esperant la volta al treball altre cop, no ho sé; altrament potser la nostàlgia d’etapes passades no em deixa veure més enllà dels meus records o buscava amb la meva tornada un món que ja no existeix.
Barcelona l’he vista més fashion, més neutre, més buida de contingut i més plena d’aquesta estètica de parvulari que s’expandeix com una marea negra arreu d’aquest món anomenat occidental. Si parlo del meu poble, Argentona, veig una localitat amb més boscos convertits en parcs o en piscines i xalets, en definitiva: més especuladors fregant-se les mans i més amics hipotecats. Vull pensar però, que el descontentament per un sistema que no acaba de funcionar és més ampli i que cada vegada i a més gent qüestionant-se aquest model de trinxeraires. A Mataró vaig visitar el CSOA La Fibra i vaig contemplar els horts que els veïns cultiven, justament on abans només hi havien terres ermes i males herbes; l’ajuntament “sociolisto” però, es dedica a asfixiar a aquesta i altres activitats… no res que no hagin fet d’altres abans, amb noms diferents i en contextos diferents, però sempre amb la idea d’eliminar o controlar allò que no passa per les seves mans.
D’altre banda, sembla que amb la relació amb la metròpoli espanyola comença a evidenciar-se un canvi, i que cada cop som més els que pensem que amb aquesta relació tenim més a perdre-hi que una altra cosa. Apart dels continus atacs contra la nostra llengua, la qüestió de les infraestructures i els serveis cada cop posen més sobre la taula els desequilibris existents amb altres parts de l’estat.
Durant l’agost he pogut viatjar per algunes festes majors del país i he observat com s’intenta imposar un model festiu que tendeix a la festivalització, i no pas a propiciar la interacció i relació entre les persones i crear espais de socialització; Gràcia en aquest sentit en seria el paradigma. Tot i així, la gent es mou i, en poblacions com Granollers, la participació en la seva festa major és ben alta, amb un model consolidat basat en la competició entre dos equips: els blancs i els blaus. Una setmana per veure qui dels dos grups organitza els millors actes, concentra una major part de públic o guanya en diverses competicions ben variades, com poden ser un concurs de garrotins o de rajoles. Ja més lluny de l’àrea d’influència barcelonina, a La Sènia, la festa dura més d’una setmana amb una gran participació de tot el poble i la gent de les rodalies; el protagonisme recau al voltant dels bous i les vaquetes, apart de les curses de cavalls i burros, i una dansa pròpia de la zona com la jota. Un model que no agrada al centralisme barceloní, el qual veu en aquestes representacions de cultura popular un element a depurar, ja que mostra una identitat catalana molt més diversa de la que voldrien alguns, que fuig dels canons de civilitat i europeisme refinat que volen els nostres mandataris.
Vaig també visitar Portugal, sobretot Lisboa, i vaig poder palpar com la situació a l’altre cantó de la península continua amb una tònica descendent. És a dir, els lloguers comencen a equiparar-se a ciutats com Barcelona, encara que els salaris estiguin en general per sota. La gent marxa un cop més de Portugal i es calcula que en deu anys la població haurà disminuït de 10 a 8 milions. El sistema de pensions està apunt de trencar-se, hi ha una llista de 40.000 persones en espera de poder realitzar una intervenció quirúrgica als hospitals del país. Fins i tot, l’últim any va repetir-se el debat sobre una possible unió amb Espanya, propiciat per una enquesta d’un diari portuguès i un article d’en Saramago, el qual evocava per una unió peninsular. Això sí, el fado continua viu i encara vaig poder experimentar una jornada de sis hores de fado vadio a la “Tasco do Chico”, al “Bairro Alto” de la capital lusitana. Tampoc Lisboa ha perdut la seva llum i calma, els “pasteis de nata”, la “ginginha” i aquell toc més africà que aporten els procedents de les antigues colònies d’ultramar. Compaginar porc a l’alentajana (porc al forn amb cloïsses) i un plat de gallina caboverdiana és tot un luxe.
Ara torno a estar altre cop al meu poble d’acollida, Archanes, situat el bell mig de l’illa de Creta. Quan escric aquests línies encara estic de ressaca… ressaca electoral: la dreta ha estat elegida altra cop per a governar el país i per primer cop la ultradreta ha entrat al parlament. Però bé, cada cosa al seu lloc… aquesta història la deixo per un altre moment.
25 de març, diada nacional de Grècia
divendres, 27 d’abril, 2007
Segons diuen, fa poc més de 2000 anys, un bon dia un arcàngel anomenat Gabriel va presentar-se a una jove anomenada Maria per fer-li arribar la nova que havia estat l’escollida per engendrar el fill de Déu, el messies redemptor del món, conegut com a Jesucrist. L’Esperit Sant seria l’encarregat de realitzar la complicada tasca d’omplir de vida la panxa de la xiqueta sense que aquesta perdés la seva preuada virginitat. Aquest esdeveniment fou conegut al cap dels anys com el misteri de l’”Anunciació”, una data que se celebra el 25 de març (9 mesos abans de Nadal) i que ha esdevingut una data carregada de simbologia dins el món cristià.
A Grècia, aquesta mateixa data, marca l’inici de la lluita per la independència contra l’Imperi Otomà, que des del 1453 havia anat ocupant tot l’Imperi Bizantí i havia estès els seus dominis fins arribar ben bé a les portes d’Àustria. Aquest dia de l’any 1821 (tot i que alguns diuen que fou el 29 de març), un monjo anomenat Paleon Patron Germanos va desplegar una bandera grega al monestir de santa Labras proper a la ciutat de Patras. Aquesta acció fou el senyal per iniciar la sublevació per l’alliberament del poble hel·lènic. Finalment, el 1827 es va independitzar la primera part del territori que ocupava la Grècia clàssica, i la capital va situar-se a Nafplio, al Peloponés. D’aquesta manera el dia 25 de març se celebra l’anunci del naixement d’un nou estat i del fill de Déu, una coincidència que ni molt menys és fortuïta. L’església ortodoxa ha estat durant segles el pal de paller de la identitat grega (cristiana) que es contraposava a l’otomana (musulmana), d’aquesta manera, encara avui, ser grec i ortodox és quasi inseparable. De fet, a la majoria d’escoles del país la mainada abans d’entrar a classe encara fan el senyal de la creu i, fins fa quatre dies, al carnet d’identitat i constava la religió, però per pressions de la Unió Europea es va haver d’eliminar.
Al meu poble (com a tota Grècia), una localitat de 4000 habitants situada al centre de l’illa Creta, aquesta celebració comença amb una missa, amb totes les autoritats locals i tot el poble en pes. Un cop acabada la litúrgia, la celebració es desplaça al monument als patriotes caiguts en defensa, valgui la redundància, de la pàtria, amb una ofrena de tots els col·lectius presents, amb la participació també de tots els alumnes de l’escola i l’institut, que dipositen per cursos una corona de llorer davant del monument. Un cop acabada l’ofrena, tots els escolars desfilen uniformats durant cinc minuts al ritme de la música militar que sona pels altaveus col·locats al llarg del carrer principal. Durant la desfilada, el millor alumne de cada curs té el dret (honor) d’encapçalar el seu grup amb la bandera del país. La jornada es tanca amb una conferència sobre el significat de la diada.