Aquesta entrada només està disponible en English.)
THE GUARDIANS OF CRETANESS
Leave a reply
Author Archives: Jordi
Ο ρολος τις κρητικης μουσικης μεσα στην κρητικη κοινωνια
Ηρακλείο 10/7/2014
Πρώτα άπο όλα, θα ήθελα να ευχαριστήσω τον Πολιτιστικό Σύλλογο Γωνιών Μαλεβιζίου και τον κύριο Κώστα Παντερή για την προσπάθεια που κάνουν οργανώνοντας για πρώτη φορα μία τέτοια μεγάλη συνάντηση για την Κρητική Μουσική. Στην ουσία αύτη η συνάντηση αποτελεί ένα μεγάλο αφιέρωμα στην κρητική μουσική που σπανίως συναντά κανείς έξω από τον χώρο της μουσικής, έξω από τα γλέντια, τους γάμους, τις βαπτίσεις , τις συναυλίες .
Για εμένα είναι μεγάλη τιμή να είμαι σήμερα έδω, και μεγάλη μου χαρά να μπορώ να μοιραστώ μαζί σας ενα κομμάτι της έρευνας μου που αναφέρεται στα Κρητικά.
Στην Ελλάδα ήρθα για πρώτη φορα το 2002, κάνοντας το ταξίδι Βαρκελώνη Ιστανμπούλ με τρένο. Τότε κουβαλούσα μαζί μου ένα μικρό ραδιόφωνο, και θυμάμαι τι μεγάλη έκπληξη που είχα ακούγοντας μέσα από τους ραδιοφωνικούς σταθμούς τόση πολλή ελληνική μουσική. Μετά έμεινα στη Θεσσαλονίκη ένα χρόνο και έκει άρχισα να καταλαβαίνω ότι υπάρχει μια μεγάλη μουσική ποικιλία που εκφράζεται στα Ελληνικά, και ακόμα κάτι άλλο, ότι αυτό που εμείς (οι καταλανοί) γνωρίζουμε σαν παραδοσιακή μουσική και στην Ελλάδα λέγετε δημοτική, έχει μια ζωντάνια που είναι δύσκολο να βρει κανείς στον τόπο μου. Τελικά στο τέλος του 2006 ήρθα στην Κρήτη, και έδω, αισθάνθηκα ότι η παρουσία Κρητικής μουσικής ήταν πολύ ισχυρότερη σε σχέση με τα άλλα μέρη της Ελλάδας, και φυσικά ακόμα μεγαλύτερη αν τη συγκρίνω με την Καταλωνία. Μπορούσα να ακούσω κρητική μουσική στο σουπερμάκετ, στο λεωφορείο, στο ραδιόφωνο 24 ώρες το εικοσιτετράωρο, στους γάμους, στα πανηγύρια… Επίσης, εξαιτίας του ότι η γυναίκα μου είναι κρητικιά, είχα την ευκαιρία να συμμετέχω στην καθημερινή ζώη του νησιού σαν κανονικό μέλος της κρητικής κοινωνίας. Έτσι μπόρεσα να διακρίνω πως τα κρητικά είναι κάτι που πάντα (ή σχεδον πάντα) πρέπει να υπάρχει όταν εσείς οι κρητικοί θέλετε να γιορτάσετε κάτι. Από την άλλη πλευρά γνώρισα τον Γιώργο Ξυλούρη, τον Ψαρογιώργη, και την οικογένεια του, οι οποίοι μου ανοίξανε τις πόρτες του σπιτιού τους. Με τον Γιώργο άρχισα να γνωρίζω περισσότερα πράγματα για την κρητική μουσική και για τη
‘Ετσι άρχισα να ενδιαφέρομαι για την κρητική μουσική σαν κοινωνιολογικό φαινόμενο, και άρχισα σιγά σιγά να μελετώ τα κρητικά από μια ανθρωπολογική σκοπιά. Δηλαδή να αντιμετωπίζω τη μουσ
Δεν ήτανε εύκολο για μενα, πρώτα απ’ όλα έπρεπε να βελτιώσω τα ελληνικά μου και να αρχίσω να καταλαβαίνω (πάνω κάτω) την κρητική διάλεκτο. Επίσης αν και δεν είμαι ούτε μουσικολόγος, ούτε μουσικός, έπρεπε να αποκτήσω κάποιες γνώσεις κρητικής μουσικής (για το λόγο αυτό συμμετείχα για παράδειγμα σε ένα σεμινάριο κρητικού λαούτο που έκανε ο Ψαρογιώργης στο Χουδέτσι), και να μάθω επίσης μερικούς κρητικούς χορούς για να μπορώ να συμμετέχω και μελετώντας τα γλέντια από μέσα.
Πάνω σε αυτή τη βάση ξεκινήσα και επίσημα την ερευνά μου το 2008 και την ολοκλήρωσα το 2010. Τα αποτελέσματα αυτής της έρευνας εκδόθηκαν το 2012 σε βιβλίο στα Καταλανικά με τον τίτλο «Τα Κρητικά: ταξίδι στις μουσικές τις Κρήτης». Το βασικό ερώτημα που είχα όταν ξεκίνησα την ερευνά ήταν αυτό που θα προσπαθώ να απαντήσω σήμερα με την μικρή ομιλία μου: Ποιος είναι ο ρόλος τις κρητικής μουσικής μέσα στην κρητική κοινωνία;
Αυτό που με ενδιέφερε στην ουσία ήτανε ποιος είναι ο ρόλος από τη σκοπιά της ιδεολογίας που διαδραματίζει η
Τα συμπεράσματα μετά από 27 συνεντεύξεις (σε μουσικούς, παραγωγούς, δημουσιογράφους, και ακροατές), 6 μήνες περιπλάνησης σε όλο το νησί βλεποντας διαφορετικάγλέντια και ανθρώπους, μελέτη της σχετικής βιβλιογραφίας, και μετά από 4 χρόνια βιωματικής παρατήρησης, ήταν τα εξής:
Σαν γενικό συμπέρασμα θα έλεγα οτι η κρητική μουσική, είναι κυρίως ένας μηχανισμός έκφρασης της ταυτότητας που έχουν οι άνθρωποι του νησιού, γιατί απλά είναι η μουσική που
Τι θέλω να πω με αυτό; Σήμερα που οι διαφορές που έχουνε οι Κρητικοί με τους υπόλοιπους ‘Ελληνες
Για παράδειγμα είναι φανερό οτι η κρητική μουσική είναι ένας από τους λίγους χώρους έκφρασης όπου
Αναφέρομαι στα μουσικά όργανα, στους χορούς,
Τι εννοώ με αυτό, οτι τα κρητικά ειναι ενα πλουραλιστικό φαινόμενο,
Ευτυχώς δεν ζούμε πια σε εκείνη την ιστορική περίοδο που το Ελληνικό κράτος προσπαθούσε για ιδεολογικούς λόγος να υποστηρίξει μόνο κάποια μουσικά όργανα, κάποιους συγκεκριμένους σκοπούς ή
Τώρα, για να υπάρχει η Κρητική μουσική χρειαζονται οι δημιουγοί. Οι μουσικοί είναι οι κύριοι πρωταγωνιστές αυτού του μουσικού φαινομένου. Χωρίς αυτούς δεν υπάρχει μουσική, δεν υπάρχει γλεντι. Ειίναι αυτοί που διατηρούν τη διάλεκτο μέσα στα τραγούδια, αυτοί που εκφράζουνε τις ποικίλες αποχρώσεις της σχέση των κρητικών με το νησί τους, είναι αυτοι που τραγουδούν για τον τόπο και για τον κόσμο του. Ο Κevin Dawe, άλλος ανθρωπολόγος που έκανε την μελέτη του στο νησί τη δεκαετία του ενενήντα, έλεγε ότι οι μουσικοί της Κρήτης είναι “the keepers of tradition” (οι σωματοφύλακες τις παράδοσης). Έγω προτιμώ να τους αποκαλώ σωματοφύλακες της [κρητικότητας], δηλαδή κρητικής ταυτότητας, γιατί εκφράζουνε
Πιστεύω οτι η σχέση που έχουν τα κρητικά και η ταυτότητα του νησιού ειναι πολύ άμεση, και κατά τη γνώμη μου, γίνεται ακόμα αμεσότερη μέσα στο σημερινό κοινωνικο-οικονομικό πλαίσιο. Διότι, όταν οι δομές δικαίου, οι οικονομικές δομές , οι πολιτικές κτλ. που διαφοροποιούσαν μέχρι πριν κάποια χρόνια τους ποικίλους τρόπους ζωής στα διάφορα μέρη του κόσμου με την έλευση του μοντερνισμού διαλύονται ή
Ωστόσο, η διαφορετικότητα αυτή μπορεί μόνο να αποδειχθεί μέσα από την εκφραστική και επιτελεστική της διάσταση. Και αυτός, εν κατακλείδι, είναι ο ρόλος που αποδίδω στα Κρητικά.
Jordi Alsina Iglesias
Υποψήφιος διδάκτορας
Πανεπιστήμιο Βαρκελώνης
La festa del “Klydonas” a Milatos
divendres, 4 de juliol, 2008
El 24 o 25 de juny era recurrent a Creta la celebració del Klydonas. Una festa en la qual les noies del poble que no estaven casades, és a dir eren verges (en un principi), feien el trajecte entre una font i la seva població amb un atuell i la boca plens d’aigua. Durant aquest trajecte, els nois les empaitaven i intentaven fer-les riure o parlar. Elles havien de mantenir la serenor i intentar no perdre ni un bri d’aigua fins arribar al poble, on deixaven el recipient i ja podien tranquilament comunicar-se. A dins però, cada una hi amagava un objecte personal el qual era tret posteriorment davant l’expectació general del públic assistent, que no sabia en cap cas a qui pertanyia. Llavors un versificador improvisava una matinada (composició poètica típica cretenca) referint-se a l’objecte, les característiques de la seva propietària i el seu futur. Després la noia en qüestió reclamava la possessió altre vegada de l’objecte, davant la sorpresa dels assistents en saber de qui era i les característiques que se li havien atribuït. Així funcionava aquest innocent joc, que culminava com no podia ser d’altre manera amb música i ball.
En l’actualitat aquesta festa o bé s’ha perdut, s’ha convertit en una mena d’icona virtual per turistes o nostàlgics, o ha esdevingut un joc pels infants. És aquest últim cas el que vaig poder veure l’altre dia a la localitat de Milatos. L’aigua en l’actualitat ja no es va a buscar a la font, d’aquesta manera un gerro es dipositat al centre de la plaça del poble, on la canalla va passant i va deixant alguna cosa que els identifiqui: des d’una piloteta, un clauer, un braçalet de plàstic, … Després, enmig de l’àpat organitzat per la gent del poble, una mà mancada de malícia treu una a una totes les cosetes que s’amaguen dins del recipient, davant l’emoció de la mainada en veure que allò sostret és seu i sentir com se li dedica una matinada.
Primer de maig
dilluns, 26 de maig, 2008
Com molta gent sap, el Primer de Maig és internacionalment conegut com el Dia dels Treballadors o Festa del Treball. Diada reivindicativa (en principi) en la qual els pencaires continuem reclamant la millora dels nostres drets, i es commemora la lluita que iniciaren els obrers de Chicago, que també un dia com aquest de l’any 1886, van sortir al carrer per demanar entre d’altres coses, la jornada laboral de 8 hores.
Però, el mes de maig, a casa nostra o a les ribes de la Mediterrània també és el mes de la flor, quan la natura desplega tot el seu potencial i ens mostra que la vida un cop més fa el seu cicle. Als Països Catalans tenim diverses festes relacionades amb la natura durant aquest dies, des de les catifes del Corpus a les festes de l’arbre de maig. A Grècia una de les festivitats més importants al voltant de la natura se celebra el Primer de Maig (Protomaia) i té com a eix central la flor. Durant aquest dia, són molts els grecs que es desplacen als prats per fer corones i rams de flors per col·locar-los a les balconades, finestres o portes de les cases. Així de forma pública es dóna la benvinguda a la primavera. Les corones i els rams restaran a les cases fins l’arribada de l’estiu, llavors, durant els primers dies del solstici, a moltes localitats del país, grups de quitxalla de forma improvisada o organitzada, passaran a recollir les flors ja seques per cremar-les en una foguera (com el nostre sant Joan). Així, de forma simbòlica es dóna entrada a l’estiu, l’estació més calenta, i es fa desaparèixer allò que ja no existeix, que no té vida.
No és que durant aquest dia no hi hagin manifestacions sindicals o no se celebri el dia del Treball, o que no hi hagin ciutadans grecs amb consciència de classe, però en el Congrés de la Internacional Socialista de 1889 (quan es va escollir la famosa data), ningú va pensar que pels grecs aquest dia ja era festiu, i això de l’ecologisme encara estava a les beceroles. Els socialistes anaven de roig, i això d’afegir-hi altres tonalitats com el verd i el violeta encara no havia arribat. Llàstima, perquè acostar-se per un dia a la natura i fer corones de flors, enlloc d’anar fer segons quins papers i amb segons quines companyies, també pot ser ben revolucionari, o si voleu (per si la paraula us a sembla massa grossa), més digne.
Kali Sarakosti (Bona Quaresma)
dilluns, 14 d’abril, 2008
Arribo a Gergeri per veure la celebració d’una de les festes més concorregudes del calendari festiu hivernal: el Carnaval (“Apokries”). Som al primer dilluns de Quaresma, els catòlics, ara tot just són apunt d’acabar-la i nosaltres ara la comencem. Enguany la diferència entre els calendaris és de més d’un mes, tal com toca cada quatre anys, quan és de traspàs.
Només arribar al poble pel carrer principal ja ens conviden a uns gotets de raki, no hi ha res millor per entrar a l’ambient. Al mig del poble hi han un escenari instal.lat amb músics tocant. Faig unes quantes voltes pel poble, tot esperant que comenci un dels carnavals més particulars de l’illa, almenys això m’han dit. M’interessa veure el “Ball de l’ós”, una dansa que només es balla aquí, i vol escenificar (això diuen) els grups ambulants que recorrien l’illa tot fent ballar aquest animal per tal de divertir els illencs. Pregunto quant ha de començar la gatzara i em contesten que quan sigui el moment ja ho notaré… no hi ha horari… com que no hi ha res millor a fer, m’aturo a una de les taules instal·lades pel poble per omplir-me un plat amb olives, pastanagues, col, tramussos i el got amb raki… la carn i el peix avui queda prohibida.
De cop, sento el murmuri de la gent i veig arribar des de la llunyania una comparsa de gitanes amb un gramòfon anunciant l’inici de l’espectacle… de cop darrere seu m’apareixen uns homes abillats amb pells d’animal, plens d’escallots lligats a la cintura, la cara embetumada, i fent una dansa que si em diuen que es del Paleolític inferior m’ho crec. Pel que aconsegueixo informar-me són de Drama, una ciutat del nord del país, que ha estat convidada per la colla de mamífers local. Realitzen el que es coneix també com el “Ball de l’ós”, segons els ballarins, una antiga dansa que vol imitar als óssos quan es desperten després de l’hivernació. A Prats de Molló i altres localitats del Pirineu en fan una de molt semblant, com també almenys que jo sàpiga a alguns pobles de Croàcia … Com se sap, els óssos un cop es desperten tenen dues obsessions: la gana i poder calmar les hormones. I el fet es que artísticament parlant no ho podien fer millor. Després passa la colla local, aquests abillats amb pells de xai, i no tant bruts com la colla anterior, l’espectacle i el caos es considerable, es nota de llarg que juguen en terreny propi… la gent s’esvera i jo també.
A partir d’aquest moment pel meu davant passen un seguit de personatges, que semblen sortits de vés a saber quina auca… em retiro a la tarda sota unes oliveres amb companyia d’uns amics… avui, “dilluns de purificació” menjarem de tot, menys d’aquells animals que tinguin sang (aquells que tenen diners aprofiten per fer una mariscada).
I un cop més, el cel que cobreix Grècia s’omple de milers d’estels que s’enlairen amunt capitanejats pels infants, que contents veuen com per un dia s’enfila ben amunt l’escut del seu equip de futbol.
Les nostres creus
Aguantar-se per un fil
Amèrica, Amèrica
dilluns, 1 d’octubre, 2007
L’any 1912 Konstantinos i Stefanos Vlatsidis van decidir abandonar als seus pares i als seus cinc germans per embarcar-se cap a l’Argentina. Ells formaven part de la gran comunitat grega que des de temps antics vivia a Micra Àsia, altrament dita Àsia Menor, amb capital a Esmirna, actual Izmir. Aquesta àrea geogràfica formava part de l’extens Imperi Otomà que l’any 1923 deixà pas a la República de Turquia, establint-se les fronteres que coneixem en l’actualitat. La fi de la Primera Guerra Mundial representà una nova ordenació del mapa internacional del qual les potències perdedores en foren les més mal parades. Gràcies això, un país com Grècia que des del 1821 havia iniciat la seva lluita per alliberar-se del control otomà recuperà una bona part del territori que reclamaven com a propi. Com sempre, ningú mai en aquests casos està content, i encara el 1919 el govern grec va llençar una ofensiva per fer-se amb Istambul (l’antiga Constantinoble) i una part del territori que consideraven fortament lligat amb el fonaments de l’hel·lenisme. Aquesta acció fou un autèntic desastre: els soldats grecs van haver de fugir cames ajudeu-me i darrere seu tota la població grega que des de tants segles tenia les arrels en aquesta zones. Més d’un milió de persones van haver de refugiar-se a la nova Grècia, d’altres ( centenars de milers) no van tenir tanta sort i hi van deixar la vida. Aquest fet, propicià també l’expulsió de la comunitat turca que vivia en terres gregues, o sigui, pitjor no podia haver acabat.
I doncs, què va passar amb la resta de la família Vlatsidis? Ells també van fugir, van deixar-ho tot per començar una nova vida a l’illa de Creta. Amb els altres dos germans establerts a l’Argentina els contactes eren únicament per carta i a partir de 1955 van perdre’s la pista… fins que un bon dia, un dels fills de l’Stefanos va aconseguir rempendre el lligam amb els seus parents grecs. No es que es veiessin, però si més no, sabien on estaven els uns i on estaven els altres. I per què m’empatollo jo amb aquesta història? Perquè fa poc va trucar-me una de les Vlatsidis que viuen a Creta, una néta d’un dels cinc germans, que acompanyats dels seus pares van anar a parar a la illa. I què volien de mi? Després de quasi cent anys, les famílies es trobaven, almenys una part. La filla d’en Konstantinos, havia creuat l’Atlàntic amb els cinc membres de la seva família per anar a retrobar les seves arrels per la Mediterrània oriental i havia decidit passar un parell de dies a Creta per conèixer els seus cosins, però necessitaven un traductor: ni els uns parlaven grec, ni els altres castellà. Tampoc és que un servidor sigui un crack amb la llengua d’en Kavafis, però els podria ajudar.
La cita era a un hotel de la ciutat a les 9 del matí. Només arribar, ja vaig veure les primeres llàgrimes al vestíbul… fàcil saber qui eren els meus clients. Un dels cosins cretencs era pastat al pare de l’argentina, mort des de feia quinze anys, o sigui, si des d’un bon principi tothom ja estava amb els sentiments a flor de pell, aquella semblança no feia més que aguditzar el clima. Els uns s’abraçaven amb els altres i el traductor també amb la llagrimeta, feia la seva feina com podia, “diga-li que l’estimem, i que tenen el nostre cor” “que teniu el seu cor i bla, bla, bla…”, i “ells el nostre amor, i estem molt contents…”, “el seu amor i …”. Després de les presentacions vam anar directes a l’estàtua de Venizelos (ex-president de Grècia i cretenc), del qual, per desil·lusió dels grecs, els seus cosins no en sabien res. Un cop fet aquest petit homenatge a la Història, vam anar a casa d’un dels familiars a fer l’esmorzar. Com no podia ser d’una altra forma van començar a aparèixer les fotografies de les famílies i a iniciar-se una reconstrucció de la genealogia familiar. Una de les coses que més encaparraven els grecs eren el perquè no havien continuat parlant l’idioma dels ancestres, fet que no acabaven de comprendre bé, i l’altre era la religió: ells eren catòlics, no pas ortodoxes…
Una de les anècdotes de la família era la participació d’un del cosins argentins a la guerra de les Malvines (1982). Amb una acció heroica havia fulminat amb el seu avió un vaixell de guerra anglès. Una gesta de la qual també la família grega n’estava al corrent. Tot i que els recava, que aquest il·lustre cosí, no els hagués volgut rebre durant una estada que aquest havia passat per terres gregues després del conflicte… per raons de seguretat, deien. Però l’orgull familiar era pel pare de la cosina argentina, que va arribar a ser governador i un preeminent veterinari, vaja tot un prohom.
Després d’aquest primer contacte, els argentins van tornar a l’hotel a descansar fins a l’hora de dinar, moment el qual van trobar-se amb els seus parents i van poder gaudir de les aigües i la gastronomia del país sense cap intermediari, sense mi. El moment apoteòsic va produir-se a l’hora de sopar on van reunir-se amb una bona part de la resta de la família (una vintena), que per motius laborals no havia pogut assistir fins aquell moment al rencontre. Quin merder! Un servidor al mig d’una llarga taula envoltat de personal hiperemocionat i amb moltes ganes de comunicar-se, sort que els cosins més joves parlaven anglès. Les fotos van fer de nou acte de presència, i la genealogia familiar va acabar de complementar-se. Els brindis van succeir-se un darrere l’altre, tampoc van faltar els regals. Destacant per la banda atlàntica un ganivet de “guajiro” i un pot per beure al mate (“calabaza”) amb la inscripció del cognom de la família amb l’alfabet grec i llatí; i per banda mediterrània uns cd’s de música d’Àsia Menor (que no van parar de sonar durant tota la vetllada), tots els àpats i els serveis d’una mena de traductor.
Volta al món i continua voltant
dilluns, 24 de setembre, 2007
S’han acabat les vacances. Tornem a ser a Cretalandia després de més d’un mes per terres ibèriques…
Veig Catalunya convertida cada vegada més en una gran ciutat forada per carreteres, una gran terra d’oci, cada cop més maquillada i amb menys esperit, més freda i menys calenta, amb la rauxa guardada a no sé quin lloc. Potser és perquè hi he passat les vacances i tothom estava més tranquil o resignat esperant la volta al treball altre cop, no ho sé; altrament potser la nostàlgia d’etapes passades no em deixa veure més enllà dels meus records o buscava amb la meva tornada un món que ja no existeix.
Barcelona l’he vista més fashion, més neutre, més buida de contingut i més plena d’aquesta estètica de parvulari que s’expandeix com una marea negra arreu d’aquest món anomenat occidental. Si parlo del meu poble, Argentona, veig una localitat amb més boscos convertits en parcs o en piscines i xalets, en definitiva: més especuladors fregant-se les mans i més amics hipotecats. Vull pensar però, que el descontentament per un sistema que no acaba de funcionar és més ampli i que cada vegada i a més gent qüestionant-se aquest model de trinxeraires. A Mataró vaig visitar el CSOA La Fibra i vaig contemplar els horts que els veïns cultiven, justament on abans només hi havien terres ermes i males herbes; l’ajuntament “sociolisto” però, es dedica a asfixiar a aquesta i altres activitats… no res que no hagin fet d’altres abans, amb noms diferents i en contextos diferents, però sempre amb la idea d’eliminar o controlar allò que no passa per les seves mans.
D’altre banda, sembla que amb la relació amb la metròpoli espanyola comença a evidenciar-se un canvi, i que cada cop som més els que pensem que amb aquesta relació tenim més a perdre-hi que una altra cosa. Apart dels continus atacs contra la nostra llengua, la qüestió de les infraestructures i els serveis cada cop posen més sobre la taula els desequilibris existents amb altres parts de l’estat.
Durant l’agost he pogut viatjar per algunes festes majors del país i he observat com s’intenta imposar un model festiu que tendeix a la festivalització, i no pas a propiciar la interacció i relació entre les persones i crear espais de socialització; Gràcia en aquest sentit en seria el paradigma. Tot i així, la gent es mou i, en poblacions com Granollers, la participació en la seva festa major és ben alta, amb un model consolidat basat en la competició entre dos equips: els blancs i els blaus. Una setmana per veure qui dels dos grups organitza els millors actes, concentra una major part de públic o guanya en diverses competicions ben variades, com poden ser un concurs de garrotins o de rajoles. Ja més lluny de l’àrea d’influència barcelonina, a La Sènia, la festa dura més d’una setmana amb una gran participació de tot el poble i la gent de les rodalies; el protagonisme recau al voltant dels bous i les vaquetes, apart de les curses de cavalls i burros, i una dansa pròpia de la zona com la jota. Un model que no agrada al centralisme barceloní, el qual veu en aquestes representacions de cultura popular un element a depurar, ja que mostra una identitat catalana molt més diversa de la que voldrien alguns, que fuig dels canons de civilitat i europeisme refinat que volen els nostres mandataris.
Vaig també visitar Portugal, sobretot Lisboa, i vaig poder palpar com la situació a l’altre cantó de la península continua amb una tònica descendent. És a dir, els lloguers comencen a equiparar-se a ciutats com Barcelona, encara que els salaris estiguin en general per sota. La gent marxa un cop més de Portugal i es calcula que en deu anys la població haurà disminuït de 10 a 8 milions. El sistema de pensions està apunt de trencar-se, hi ha una llista de 40.000 persones en espera de poder realitzar una intervenció quirúrgica als hospitals del país. Fins i tot, l’últim any va repetir-se el debat sobre una possible unió amb Espanya, propiciat per una enquesta d’un diari portuguès i un article d’en Saramago, el qual evocava per una unió peninsular. Això sí, el fado continua viu i encara vaig poder experimentar una jornada de sis hores de fado vadio a la “Tasco do Chico”, al “Bairro Alto” de la capital lusitana. Tampoc Lisboa ha perdut la seva llum i calma, els “pasteis de nata”, la “ginginha” i aquell toc més africà que aporten els procedents de les antigues colònies d’ultramar. Compaginar porc a l’alentajana (porc al forn amb cloïsses) i un plat de gallina caboverdiana és tot un luxe.
Ara torno a estar altre cop al meu poble d’acollida, Archanes, situat el bell mig de l’illa de Creta. Quan escric aquests línies encara estic de ressaca… ressaca electoral: la dreta ha estat elegida altra cop per a governar el país i per primer cop la ultradreta ha entrat al parlament. Però bé, cada cosa al seu lloc… aquesta història la deixo per un altre moment.
25 de març, diada nacional de Grècia
divendres, 27 d’abril, 2007
Segons diuen, fa poc més de 2000 anys, un bon dia un arcàngel anomenat Gabriel va presentar-se a una jove anomenada Maria per fer-li arribar la nova que havia estat l’escollida per engendrar el fill de Déu, el messies redemptor del món, conegut com a Jesucrist. L’Esperit Sant seria l’encarregat de realitzar la complicada tasca d’omplir de vida la panxa de la xiqueta sense que aquesta perdés la seva preuada virginitat. Aquest esdeveniment fou conegut al cap dels anys com el misteri de l’”Anunciació”, una data que se celebra el 25 de març (9 mesos abans de Nadal) i que ha esdevingut una data carregada de simbologia dins el món cristià.
A Grècia, aquesta mateixa data, marca l’inici de la lluita per la independència contra l’Imperi Otomà, que des del 1453 havia anat ocupant tot l’Imperi Bizantí i havia estès els seus dominis fins arribar ben bé a les portes d’Àustria. Aquest dia de l’any 1821 (tot i que alguns diuen que fou el 29 de març), un monjo anomenat Paleon Patron Germanos va desplegar una bandera grega al monestir de santa Labras proper a la ciutat de Patras. Aquesta acció fou el senyal per iniciar la sublevació per l’alliberament del poble hel·lènic. Finalment, el 1827 es va independitzar la primera part del territori que ocupava la Grècia clàssica, i la capital va situar-se a Nafplio, al Peloponés. D’aquesta manera el dia 25 de març se celebra l’anunci del naixement d’un nou estat i del fill de Déu, una coincidència que ni molt menys és fortuïta. L’església ortodoxa ha estat durant segles el pal de paller de la identitat grega (cristiana) que es contraposava a l’otomana (musulmana), d’aquesta manera, encara avui, ser grec i ortodox és quasi inseparable. De fet, a la majoria d’escoles del país la mainada abans d’entrar a classe encara fan el senyal de la creu i, fins fa quatre dies, al carnet d’identitat i constava la religió, però per pressions de la Unió Europea es va haver d’eliminar.
Al meu poble (com a tota Grècia), una localitat de 4000 habitants situada al centre de l’illa Creta, aquesta celebració comença amb una missa, amb totes les autoritats locals i tot el poble en pes. Un cop acabada la litúrgia, la celebració es desplaça al monument als patriotes caiguts en defensa, valgui la redundància, de la pàtria, amb una ofrena de tots els col·lectius presents, amb la participació també de tots els alumnes de l’escola i l’institut, que dipositen per cursos una corona de llorer davant del monument. Un cop acabada l’ofrena, tots els escolars desfilen uniformats durant cinc minuts al ritme de la música militar que sona pels altaveus col·locats al llarg del carrer principal. Durant la desfilada, el millor alumne de cada curs té el dret (honor) d’encapçalar el seu grup amb la bandera del país. La jornada es tanca amb una conferència sobre el significat de la diada.