Monthly Archives: April 2013

Kazani a Kardaki

diumenge, 4 de març, 2007

L’any 1941 (del 20 de maig a l’1 de juny) la invasió nazi de l’illa de Creta en plena II Guerra Mundial va suposar un autèntic desastre. La majoria dels homes es trobaven lluitant al continent i la resistència principalment va anar a càrrec de les dones, nens, avis i capellans, apart de les tropes estrangeres (britàniques en la seva majoria) i dels partisans (guerrillers) que encara quedaven a les muntanyes. Tot i això, Creta va resistir durant una setmana. Molts pobles van ser totalment saquejats i destrossats (el que es podria qualificar com un autèntic urbicidi), i en tots ells les tropes nazis complien la premissa d’assassinar com a mínim a 20 homes oriünds de cada poble per on passaven. En el cas que en el poble no si trobessin els 20 homes, qualsevol mascle que passes per aquelles contrades era susceptible de ser escollit per arrodonir la xifra. Aquest és el cas de Kardaki, del qual pràcticament no queda res d’abans del 1941, d’on van ser exterminats 18 homes de la localitat i un parell que van tenir la desgràcia de passar pel camí equivocat.

És en aquest poblet totalment reconstruït situat a 1000 metres d’altura, enmig d’una de les serres que travessen l’illa dins un paratge majestuós envoltat d’arbredes, on vaig ser testimoni a finals del mes de novembre del procés de destil·lació del raki (el licor local): un kazani.

El raki s’elabora de les pellofes del raïm amb el qual s’ha preparat el vi de la temporada. El seu procés, tot i que en alguns llocs ja ha estat completament mecanitzat, en alguns altres, encara es produeix d’una forma molt més rudimentària o artesana.

El kazani necessita d’un foc preponderant: un forn que vagi escalfant una tina on s’han evocat les pellofes, closa amb una mena de ciment.


Del vapor que en surt de la seva cocció, és d’on s’esdevé el raki, gràcies a un procés de condensació: de la tina en surt un tub, que passa per dins un safareig ple d’aigua, aquest canvi de temperatura provoca la seva liquació, per finalment, l’esperat licor caure gota a gota pel broc del safareig.

Les primeres gotes són les que contenen un contingut més gran d’alcohol, i per això es va mesurant la seva temperatura fins que pràcticament només en raja aigua, moment en el qual la tina es buida i el procés torna a començar fins acabar amb tots els bidons plens de pellofes.


En el cas que m’ocupa, la seva preparació és una autèntica festa, on el menjar i la beguda es van succeint sense parar.
I com sempre, s’acaba amb música i ballant.

Ja la ballo

dilluns, 22 de gener, 2007

“Són les 18:00 hores i ens dirigim cap a Heraklion, la capital de l’illa, el casament comença a les 19:00 hores. Arribem tard a l’església, Agios Titos (Sant Tito) és plena de gom a gom, i el personal, ben abillat, presta poca atenció a les paraules dels quatres capellans que es troben sobre l’altar. La gent aprofita per saludar-se i a mi em presenten més d’una persona. Els nuvis són d’esquenes al gran públic i els dos porten una corona al cap amb forma d’anella unides mitjançant un cordillet. S’aixequen acompanyats pel padrí que sosté el cordillet i fan unes quantes voltes al voltant de l’altar, al mateix temps que els capellans expressen en les seves pregàries els desitjos per a la nova parella. Un cop acabat el ritual, els nous casats passen el relleu al seu fillet, que serà batejat; ells es queden al marge, en una posició privilegiada però, asseguts en un banc especialment col·locat per l’ocasió. El nen, d’un any i mig més o menys, es mira espantat tot el sarau, mentre el capellà més vell, almenys això sembla per la quantitat de pèls blancs que porta, entona no sé quina lletania mentre una fotògrafa que no para de menjar xiclet apunta amb el seu objectiu a la pobre criatura, llavors una de les àvies del nen se l’endur i apareix amb el nen amb pilotetes, que se sent despullat del tot. La gent es mira la situació amb complaença i comenten la jugada entre ells. El capellà més vell torna a actuar, beneeix la pica baptismal instal·lada sobre l’altar, posa les mans en remull i li marca com pot, perquè el xiquet no para de moure’s, un punt al front, un altre a la barbeta i un altre a cada galta, és a dir, una creu; continua i prossegueix fins marcar altre vegada a cada banda de la mà i dels peus, els punts per on Jesucrist va ser crucificat. Acte seguit, agafen al nen i el submergeixen directament a la pica un parell de vegades, fins deixar-lo a dintre i banyar-lo; el nen engega un seguit de xiscles i la fotògrafa que continua mastegant xiclet i un càmera de vídeo que fins aquell moment quasi no havia actuat no és deixen perdre l’escena. Ara el xavalet ja forma part de la comunitat, i en el fons ja es pot morir tranquil, perquè en el tràgic cas que això passes (Déu no ho vulgui), la seva ànima no es perdrà pel camí. Una vegada enllestida l’operació, el nen és retirat al marge a on havia estat despullat i vestit amb un abric i tot, no fos cas que agafés un refredat. Mentre es produeix aquesta acció, simultàniament s’imposa a la padrina una banda com aquestes que porten les pubilles i contenta somriu a les càmeres. Agafa el nen en braços, el col·loca per sota la cinta arran del pit i fan un parell de voltes al voltant de la pica. El nen ja fastiguejat i suposo que marejat, plora, i al final acaba als braços de la seva mare, pobret. Les cerimònies és donen per acabades, encara que la gentil parella i les respectives famílies es posen a l’entrada de la porta per saludar un per un a tots els presents que omplien l’església. Em comenten que hi han 1200 convidats, comptant que no tots hagin anat a la celebració eucarística, però si una majoria, no vull pensar quantes mans han hagut d’estrènyer els nuvis i familiars, apart dels respectius petons i abraçades. A fora les amigues de la núvia són les encarregades de donar un present pels assistents a l’acte litúrgic: una bosseta de color rosa de tela transparent amb confits, en record de l’enllaç matrimonial; i un con de color blau i blanc, amb punyetetes vàries (des d’un lacasitos, a un caramel de goma i un mòbil dels que es pengen) per celebrar el bateig de la criatura.

Arribem al local que han llogat el nou matrimoni per celebrar l’esdeveniment, una mena de pavelló, semblant al de la Penya de Badalona però en petit. El pàrquing ja està petat de cotxes i els vigilants de la zona ens fan aparcar al darrere de l’edifici. A la porta ens reben els nuvis, que semblen extenuats de tantes salutacions. La sala on s’agrupen els convidats és impressionant, em sento enmig d’una pista de bàsquet. Just a l’altre punta de la porta per on he entrat hi ha un escenari immens, amb tot els instruments necessaris per acompanyar la festa. Entre la porta principal i l’escenari, s’estenen a banda i banda desenes de taules amb centenars de convidats i realment tinc feina fins que no trobo la meva, just arran d’escenari, en una posició que diríem privilegiada, ja que formo part del seguici dels amics de la núvia.

La taula és ben parada tal com manen els cànons: copa d’aigua i vi, dos plats, una cullereta per les postres, forquilla i ganivet. El vi blanc és el triat per l’ocasió per acompanyar els àpats que ens esperen, i, cada 4 comensals, hi ha una mena de tortell esgrafiat amb elements vegetals. Un cop assentats s’apaguen els llums i sota una música triomfal i llums de partit de bàsquet de la NBA o de convenció d’algun partit polític, apareixen pel mig de la pista els protagonistes del dia: els nuvis. D’alt de la tarima, amb el fons estrellat, els espera el que suposo que deu ser l’amo del xiringuito amb un gran pastel. Ens aixequem i aplaudim mentre la gentil parella es disposa a tallar conjuntament el pastís, el tasten, donen el seu vistit blau i ballen, amb els morros encara una mica bruts, a ritme de vals. Encara no han acabat i ja comencen a portar-nos diferents platets amb tapetes varies del país, des d’arròs embolicat amb fulles de col i de parra (dolmadakia), una mena de mandonguilles (keftedakia), canalons però fets amb pasta de creps (?), una salsa de formatge un xic picantona (tipi)… vaja un raguitzell de tapetes realment delicioses. Un cop ben plens de punyetetes vàries, un cambrer que no ha deixat d’atendre’ns en tot moment, ens treu el primer plat i ens porta vàries safates de carn de xai amb una mena d’arrós bullit dins un vol. Pregunto per l’arrós a en Yorgos, el company que tinc al meu costat. El que menjarem avui és diu pilafi, un plat tradicional per celebracions especials; l’arròs és cuit amb l’aigua que abans s’ha bullit el xai, una autèntica meravella, tot i que en m’indiquen que l’arròs ha de quedar un xic més pastós i el d’avui hi sobre una mica d’aigua… si ells ho diuen. Mentre ens anem atipant de valent, comença la part musical cretenca. Ens acompanyen cinc músics; no falta la lira, el llaüt, la mandolina, la flauta, l’askomadoura (una mena de gaita) i un pandero. Els primers a pujar són els nuvis amb els seus pares, germans i padrins.

Això de la música cretenca és tota una història. M’expliquen que hi han cinc menes de balls, cadascun diferents, amb una complicació gradual i amb un ritme cada vegada més trepidant. No sé com, però al final m’enreden perquè pugi d’alt de l’escenari i em posi a ballar amb la gent que m’acompanya a la taula i els nuvis. De cop doncs, sóc d’alt de l’escenari fent rotllana, entortolligant els braços amb altres braços i intentant creuar els peus tal com manen les santes escriptures. Per un moment, em sembla que tots els ulls deixin de dirigir-se a qui realment són els protagonistes de la nit i es dirigeixin a mi. Per sort, el ball, no és massa complicat i en cert punt fins i tot em recorda a la sardana: com si fes una tirada de llargs, però enlloc de puntejar, deixo lliscar la planta del peu amb el terra. El següent ball, ja no m’atreveixo i torno al lloc original, on encara segueixen portant-nos carn. La carn finalment s’acaba i ens porten el pastís de noces, que pel meu gust no té res de l’altre món, bàsicament com qualsevol pastís de nata i xocolata, però en aquest cas amb un paper més preponderant del primer element, fet que el fa un xic més empalagòs. La música tradicional s’acaba i comença l’hora de la música bozukia o popularment coneguda com skiladika (etimològicament prové de la paraula skilos, que vol dir gos), una música que seria l’equivalent al que representen els Chunguitos o la Camela dins la música espanyola, per fer-me entendre d’alguna manera.

Els llums es tanquen i dos focus espectaculars il·luminen l’escena: un noi i una noia canten una cançó d’amor a l’estil d’en Julio Iglesias, i una gran banda de música, amb un parell de bouzokis (la guitarra grega) inclosos s’incorpora al festeig. De cop, l’escenari s’ha convertit en una mena de sala de ball-discoteca, on els nuvis i familiars també són els primers a pujar-hi. El més sorprenent és l’aparició d’un seguit de jovenetes ben arregladetes amb quatre o cinc safates plenes de flors una sobre l’altre, les quals es dediquen a tirar-les al preu de 10 euros cada una a qui et vingui de gust, si vols també te’n donen unes quantes perquè les tiris tu, això si, has d’estar ballant,… brutal! Abans tal com surt a moltes pel·lícules i anuncis de televisió, el més corrent era tirar plats, una plats però de baixa qualitat (en teoria) que ja estaven preparats per l’ocasió i que a més ocasionaven un merder considerable, en canvi ara s’ha obtat per un model més refinat. El terra no para d’omplir-se de flors i un nois amb una escombra són els encarregats de deixar un altre cop la pista impecable.

Tots la ballem, encara que alguns amb més gràcia que no pas altres. Les mares dels nuvis no paren, i ens obsequien amb un zebetadiko: un ball en el qual elles es queden soles a la pista movent-se sinuosament, acompanyades en un segon pla per una rotllana agenollada i que pica de mans.
Durant tota la nit, el raiki (el licor de la terra), ens acompanya sense parar…
Finalment, és fa de dia i extesiats ens retirem cap a casa. A la pista, encara la ballen…”

 

(A)ïllat

dimecres, 10 de gener, 2007

L’1 de novembre, diada de “Tots Sants”, arribava un cop més a Grècia, aquesta vegada però, no per a fer el turisme, sinó per iniciar una nova vida i convertir-me en un element més d’aquest fenomen anomenat migració. Després d’experiències similars he decidit establir-me a Creta perquè he trobat aquí la meva particular Ariadna. I no és que jo sigui Teseu (això són mites), sinó més aviat un nàufrag que giravolta que ha decidit marxar del laberint que representa Barcelona. I en el fons, quin millor lloc per algú que naufraga que un mar ple d’illes?

M’endinso altre cop, almenys de manera pública, en això que en diuen escriure, amb l´únic afany de compartir amb qui vulgui quatre línies sobre el que veig, sento, penso: sobre el que visc. I així, gràcies als cables, teclats, pantalletes, modems i no sé quantes coses més, teixir ponts amb les paraules i sentir-me acompanyat en aquest llarg viatge.

Una Grècia desesperançada s’encamina cap a la fragmentació política (diari Ara)

4/5/2012

 

Grècia vota diumenge un nou primer ministre que ha de substituir el govern de concentració nacional presidit per l’economista Lukàs Papadimos. Serà la fi de la tecnocràcia que des de l’11 de novembre dirigeix el país, sota el mandat de la troica (el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Unió Europea). Finalment, després de dos anys des la intervenció, la societat grega podrà dir-hi la seva, en un país enfonsat econòmicament i amb una crisi social de conseqüències imprevisibles.

Segons dades de l’Eurostat, un de cada quatre grecs viu per sota el llindar de la pobresa i la llista d’aturats ja ha arribat gairebé a nivells espanyols (amb una diferència: la prestació per als grecs que han perdut la feina és de 360 euros al mes). L’índex de suïcidis l’any 2011 es va disparar un 40% respecte de l’any anterior, i la tendència enguany no sembla pas que s’hagi d’invertir: al contrari, cada setmana els mitjans del país es fan ressò d’una nova mort.

El panorama és poc esperançador per al primer estat de la UE que ha hagut de tastar les receptes econòmiques de tall neoliberal que tant de mal, humanament parlant, han generat en altres països fora del Vell Continent. Amb uns indicadors que no deixen d’assenyalar quina és la dinàmica negativa en què està la població d’un país totalment asfixiat per les mesures d’austeritat.

Un Parlament atomitzat

En aquest context de recessió, tot fa pensar que el malestar que es viu al carrer tindrà el dia 6 la seva expressió més clara en el rebuig al bipartidisme i a les seves pràctiques clientelars, que durant 37 anys ininterrompudament han governat Grècia. Aquest cop sembla que aquestes pràctiques no seran suficients, perquè les enquestes apunten que tant el Moviment Socialista Panhel·lènic, el PASOK, com els conservadors de Nova Democràcia veuran disminuïts amb escreix els seus resultats electorals, encara que aquests últims es perfilen com a guanyadors. Les eleccions de diumenge podrien afavorir l’atomització de l’espectre polític grec amb l’entrada a l’arc parlamentari de fins a 10 partits polítics, alguns dels quals de nova creació, escissions dels dos grans partits tradicionals.

El rebuig del Partit Comunista de Grècia (KKE) a un eventual front popular proposat per la coalició de l’Esquerra Radical (Syrisa) ha generat incomprensió entre una gran part de l’electorat d’esquerres, que ho veuen com una oportunitat perduda d’aconseguir el que segurament podrien haver estat els millors resultats de la seva història.

La crisi, a més, ha afavorit l’ascens dels defensors d’un clar discurs ultranacionalista i populista, alimentat també des dels principals grups polítics, que no fan més que atiar el descontentament cada cop més generalitzat entre els ciutadans grecs, impotents en veure que ni la gran quantitat de vagues generals ni el reguitzell de manifestacions viscudes últimament no han fet canviar el rumb d’un govern que no havia estat votat però que comptava amb la benedicció de la plana major europea. La campanya s’ha enrarit amb el discurs antiimigració i tot fa preveure, malauradament, la diversificació de la representació política de la ultradreta grega, que des de l’any 2004 compta amb una notable presència parlamentària amb els escons del partit xenòfob Laos. Ara, a més, aquesta radicalització podria ampliar-se amb l’entrada al Parlament del partit filonazi Alba Daurada.

Els grecs viuen atrapats entre les retallades i el populisme (diari Ara)

9/2/2012

Els grecs viuen atònits cada nova negociació política d’un serial que fa quasi dos anys que dura, i que ha portat el país a una situació cada cop més complicada i dolorosa. Després de l’enèsima vaga general de dimarts, sembla que el govern de concentració nacional, encapçalat pel tecnòcrata Papadimos, no acabi de tenir clar com justificar davant el seu futur electorat una nova retallada, ara de les pensions i el salari mínim.

Però xifres i política a banda, aquesta crisi allà on es viu és al carrer. L’augment de ciutadans sense sostre és fàcilment palpable a les principals ciutats de Grècia, i aquesta realitat no deixa de ser la punta de l’iceberg d’un estat del benestar que fa aigües. Més d’un de cada quatre grecs viu sota l’amenaça de la pobresa i l’exclusió social, segons l’última estadística que ahir va publicar l’Eurostat.

El ministeri d’Educació s’ha vist obligat els últims mesos a repartir menjar a diverses escoles del país davant l’allau d’alumnes que hi arriben amb l’estómac buit. La població s’organitza per ajudar-se els uns als altres. Proliferen les associacions d’assistència social i les xarxes d’organitzacions solidàries creades pel personal mèdic del país, que han decidit actuar davant el nombre creixent de persones que ja no tenen accés a l’assistència sanitària. Les ocupacions d’edificis van més enllà del seu tradicional àmbit universitari, i arriben als locals de la televisió, els hospitals o les fàbriques. Tothom coneix avui els treballadors dels Alts Forns de Grècia (Halyvourgia), que des de fa més de cent dies autogestionen la fàbrica pr lluitar contra un tancament anunciat.

Grècia està aclaparada i la situació comença a afavorir un augment cada cop més evident del populisme. Al carrer i en alguns mitjans de comunicació s’associen les noves mesures econòmiques abanderades per la cancellera alemanya, Angela Merkel, amb la cruenta ocupació nazi que va patir el país durant la Segona Guerra Mundial. Les referències a aturar una nova invasió estan en boca de sectors que van des de l’esquerra més ortodoxa fins a l’extrema dreta, en un perillós viratge ideològic en què l’origen de la democràcia i la civilització, del qual el poble hel·lè en seria l’hereu, es contraposa a la barbàrie germànica.

El resultat d’un any de retallades (diari Ara)

29/6/2011

Grècia va ser el primer país europeu en ser intervingut el maig de l’any passat per l’FMI i el BCE. Un any després la situació no ha millorat, i a l’espera d’un nou “rescat” caracteritzat per l’augment dels impostos i les retallades, la població del país pateix els efectes d’una política econòmica neoliberal.

La retallada de les despeses de l’administració pública

La retallada del nombre de funcionaris, per tal de reduir la despesa pública, fou un dels primers objectius del govern de Iorgos Papandreu l’octubre del 2009, unes mesures que la intevenció de l’FMI s’encarregà de ratificar. Així doncs, l’accés a la funció pública s’ha convertit en tota una quimera, en un país on fins ara, més d’un milió de persones eren funcionaris. En el que era, en molts casos, una pràctica clientelar dels partits polítics governants per mantenir les seves cotes de poder i el seu electorat. I que encara sembla difícil d’eliminar.

Segons informava recentment el ministeri d’economia grec, tot i la baixada del salari dels treballadors públics fins el 20%, i la mitjà hora de més que a partir del mes de juliol es veuran obligats a treballar sense rebre cap retribució, pretenen eliminar gradualment 150.000 llocs de treball fins l’any 2015. Un fet que suposarà una clara davallada dels serveis oferts als ciutadans.

La unificació dels governs locals

Els primers en notar els efectes d’aquestes reformes han estat els ajuntaments. Des de les eleccions municipals del novembre passat, Grècia compte amb menys poblacions amb una administració pròpia. S’han mancomunat els governs locals de tot el país, creant-se d’aquesta manera, grans corporacions municipals, amb grans extensions de terreny i/o milers de contribuents als quals atendre, amb les dificultats que això comporta, tant pel menor nombre de treballadors, com per les distàncies que molts ciutadans es veuen obligats a recórrer només per dirigir-se al consistori més proper.

El control de l’economia submergida

L’economia submergida representa un terç de la riquesa del país, per la qual cosa el govern es comprometé a l’enduriment de les mesures de control fiscal. Una de les més peculiars i que en la declaració de la renta d’enguany s’ha aplicat per primera vegada, ha estat la presentació dels justificants amb els quals els contribuents s’han gastat els seus diners. És a dir, la presentació dels rebuts de tot un any per tal de demostrar la despesa d’una part important d’allò que s’ha guanyat, amb l’afegit que els diners destinats a pagar l’impost de la llum, l’electricitat o l’aigua no compten. Una mesura encaminada a potenciar al consum, i que obliga als establiments a expedir el comprovant dels diners que reben. I que ha propiciat l’acumulació de grans quantitats de tiquets de la compra a les cases dels particulars, i que la seva caça en bars, restaurants o supermercats s’hagi convertit en un nou esport nacional.

La retirada i fugida de capitals

La fràgil situació de l’economia nacional, ha provocat que una gran quantitat de gent de peu, hagi començat a retirar els seus diners dels seus fons d’estalvis, i que les cases de molts particulars hagin esdevingut bancs improvisats. La por a la possible fallida, transmesa pels dirigents del país i diferents mitjans, a calat al carrer, que percep en la pròpia pell l’empitjorament de la situació. La manera amb la qual actua el govern canviant el sistema de recollida d’impostos entre cada 3 o 6 mesos, tampoc ajuda a calmar-la.

Les recents notícies assenyalant la fugida de 280.000 milions d’euros a bancs suïssos, no fan res més que confirmar aquestes sensacions.

La caiguda del consum i la xenofobia

L’augment dels impostos, amb una pujada de l’IVA del 23%, els preus dels carburants en alça (a algunes parts del país el litre de benzina ha arribat l’últim any a pagar-se a 1,80) i una taxa d’atur vorejant el 17%, han portat Grècia a una baixada del consum. Només a l’illa de Creta, una de les places fortes del turisme del país, l’últim any s’han tancat 215 empreses.

En un context, on el malestar social per la situació econòmica ha fet rebrotar la xenofòbia. El maig passat, els carrers d’Atenes van omplir-se de manifestants que demanaven un enduriment de la llei d’estrangeria i més seguretat, després de l’assassinat d’un ciutadà grec per un grup d’immigrants. Uns fets que foren acompanyats de diverses ràtzies i atacs d’incontrolats contra la població estrangera. En una onada de violència que l’aparició del moviment dels indignats i la seva extensió arreu del país unes setmanes després, sembla que de moment hagi aturat.

Els efectes en l’ensenyament

D’aquí dues setmanes, s’espera que el govern aprovi la nova llei d’ensenyament, que implica una reducció del 30% dels professionals dedicats a l’educació. I que de cara el proper curs, també suposarà la unificació de molts centres escolars, afectant d’aquesta forma a les poblacions més petites, amb la desaparició de les seves escoles. Les conseqüències seran unes classes atapeïdes, amb una ratio que de mitjana arribarà als 30 alumnes per aula. Al mateix temps que les escoles que fins ara feien un horari partit fins a les 5 de la tarda, amb servei de menjador inclòs, s’eliminaran, i només es mantindran les d’horari intensiu. Unes mesures que s’afegeixen a la ja situació precària de l’ensenyament públic i a unes condicions laborals del professorat pèssimes, que en la seva majoria es dediquen a fer classes particulars o a treballar en acadèmies privades, per tal d’arrodonir el seu sou i sovint, els continguts que no han acabat d’explicar a les aules.

La situació a les universitats es practicament molt semblant al que passa a primària o secundària. La majoria de facultats del país pateixen dèficits estructurals des de fa anys, i el govern no ha fet res fins ara per millorar-les. De fet, des del 5 de maig passat, el professors de la facultat Politècnica d’Atenes, una de les més emblemàtiques del país, per ser un símbol de resistència contra la dictadura, van aturar les seves classes indefinidament per la manca de personal docent i la impossibilitat d’atendre amb condicions a l’alumnat.

Un cas semblant el van protagonitzar els professors dels Instituts d’Ensenyament Tecnològic (TEI), els quals després de les vacances de Setmana Santa, van iniciar una vaga indefinida amb l’objectiu de cobrar una part important de les 6 mensualitats que l’estat els devia.

Els efectes negatius en la salut de les persones

Tots els països que han estat intervinguts per l’FMI han tingut una disminució de la seva esperança de vida entre 5 i 10 anys, amb unes mesures que afecten directament la vida dels ciutadans.” Així de contundent es mostrava un dels metges més reputats del país, el neurocirurgià P. Papanikolau, en el documental Debtocracy,centrat en la crisi grega i recentment estrenat a la xarxa. I que confirmen els informes de l’ONG grega “Metges del Món”, al parlar de crisi humanitària al centre d’Atenes, i que destaquen situacions no molt diferents als de l’anomenat Tercer Món. De fet, als hospitals del país, comença a ser preocupant la falta d’elements bàsics com el sabó, mantes, o recipients per l’anàlisi d’orina, entre d’altres. I la deixadesa en el manteniment de les seves infraestructures internes són realment greus. Uns extrems que no fan més que agreujar la precària sanitat grega, imbuïda des de fa dècades en la pràctica de la corrupció, en el que popularment es coneix com a fakelaki (sobret en grec), i que ha generat els últims anys grans escàndols.

A més a més, la desocupació, el deute i la pobresa, han afectat directament l’esperança de la població grega en un futur millor, l’augment d’un 25% dels suïcidis i dels avortaments els últims anys, no en deixa dubte.

En una conferència recent a l’institut francés d’Atenes, el filòsof Alen Badiou resumia el context actual: “Les crisis se solucionen a través de mesures impopulars i antisocials, que sovint poden ser mortals. Així controla el capitalisme la situació. El seu problema és com la gent accepta aquestes mesures, per això necessita de la violència.

Ps. Una part important d’aquest article ha estat publicat pel diari Ara.

Per què els grecs són a les places? (diari Ara)

22/6/2011

Des del 25 de maig passat, la societat grega també compte amb el seu propi moviment dels indignats, que s’ha estés com una taca d’oli arreu de Grècia. El malestar creixent per la gestió política i la intervenció del FMI, s’havia expressat fins ara mitjançant diverses vagues generals i sectorials que havien paralitzat vàries vegades el país. La crisi social que viu Grècia és la més important des de la caiguda de la dictadura militar (1967-1974), una crisi que s’explica pel seguit de retallades impulsades pel govern, però també per les característiques del sistema econòmic actual, que no acaba d’encaixar amb certes pràctiques que defineixen la societat grega.

Quin paper hi juguen els partits polítics? El cansament per la bipolarització de l’esfera política, representada pel Partit Socialista Panhel·lènic i Nova Democràcia, ha estat un dels clams més sentits entre la ciutadania. La partitocràcia que governa el país des de fa més de 30 anys ha entrat en un cicle endèmic de decadència, amb una sèrie de famílies polítiques (Papandreus, Karamalis, …) que elecció rere elecció s’intercanvien els càrrecs. El mateix temps que l’associació entre política i corrupció esdevè una percepció generalitzada entre la població grega. A més a més, el desgast pel malbaratament dels fons estructurals europeus, conjuntament amb els escàndols que els últims 10 anys han implicat importants dirigents del país i grans empreses financeres com Goldmans Sachs o Siemens, no havien tingut encara una reacció clara al carrer.

I el tarannà grec? Sempre són perilloses les generalitzacions, però si hi han tres coses que els grecs perceben com a pròpies, aquestes són: la pàtria, la religió i la família. Grècia (no el govern) és l’entitat política en la qual la comunitat se sent unida i representada, l’atac a la seva independència o unitat, serà sempre vista com una agressió. En segon lloc, la religió cristiana ortodoxa és un dels pals de paller de la identitat grega, i serveix per netejar les consciències, tant dels polítics com de la societat en general. Dins aquesta triada, la família és la forma d’organització social bàsica on els individus expressen la seva solidaritat, normalment amb una xarxa de relacions (aliances) que van més enllà del propi nucli de parents més pròxims. L’intercanvi de favors entre membres de diferents famílies, el que es coneix com a rusfeti, és una pràctica ben coneguda (també pels polítics), utilitzada en diferents àmbits de la vida quotidiana. Un fet que perjudica clarament a aquells que no disposen d’una bona xarxa, i que explica el marcat individualisme grec.

I la corrupció? La corrupció, en major o menor grau, s’estén com una plaga per totes les esferes públiques i privades del país. Un fet que ha provocat el cansament de la massa social que es veu afectada i marginada per elles. I que exigeix ara des de les places, l’aplicació estricta de les lleis en peu d’igualtat, i un major respecte i compromís ètic entre la ciutadania.

I la ingerència exterior? Des de la seva formació l’any 1821, fins l’actualitat, Grècia ha comptat repetides vegades amb la intervenció de les potències internacionals en els afers interns i externs del país. Un fet que és recordat ampliament per la població grega, que veu en les mesures impopulars aplicades pel govern, un cop més la imposició estrangera, representada aquest cop pel FMI i el BCE. I que no fa més que alentir el sentiment de pertinença a una entitat política diferenciada, a cavall entre Europa i Àsia.

I un any de retallades? Des del maig del 2010 Grècia segueix les directrius imposades pel FMI al govern de Iorgos Papandreu, un temps suficient perquè la gent comenci a notar clarament els efectes de l’anomenat rescat. Les retallades han afectat tant a pensionistes com a treballadors en general, amb una disminució clara de les ajudes al sector públic, en procés de privatització. I que contrasta, amb les inversions per la compra d’armament a Alemanya i França, un fet que comença a ser fortament qüestionat en un país amb el servei militar obligatori i amb més de 100.000 soldats.

Un referèndum que havia d’apaivagar els ànims de la població (diari Ara)

5/11/2011

 

Mancat del carisma familiar, Iorgos Papandreu va aconseguir la presidència del govern grec gràcies als escàndols del seu antecessor, Kostas Karamalis, el poder del seu cognom, una meritòria etapa com a ministre d’Exteriors i una imatge d’home educat i cultivat. Res d’això, però, li ha servit per aturar el descrèdit i el desprestigi en què ha caigut el seu govern i el partit que un dia va fundar el seu pare Andreas.

La majoria de les propostes que el flamant president grec havia promès tot just fa dos anys, van caure en el no-res des del moment que el país va ser intervingut per la troica, el maig del 2010. De llavors ençà, la davallada de l’estat del benestar ha estat una constant palpable, no exempta de dramatisme, en la vida diària de la població grega.

Una situació inaguantable per la majoria dels ciutadans grecs, que han vist com repercutia sobre ells tot el pes del deute del país, mentre les grans fortunes desviaven sense problemes el seu capital cap als bancs suïssos o estrangers. La distància entre la societat grega i els polítics s’ha fet cada vegada més gran, en un desencant que ha tingut en les continues vagues generals, les manifestacions dels indignats i les accions directes contra els diputats, la seva expressió més clara.

Una iniciativa estratègica

La proposta de Papandreu de convocar un referèndum, tot i la seva baixa credibilitat, va causar certa expectació, i va interpretar-se com un intent d’apaivagar els ànims de la població, en una acció unilateral que de seguida va topar amb el rebuig del seu partit i la pressió dels membres de la Unió.

La victòria del no, tot i no ser clara, era possible. El malestar i la desconfiança cap a Europa, assenyalada com l’altre causant dels mals, eren i són ben reals.

 

Portugal segueix els passos de la crisi grega (diari Ara)

1/4/2011

La setmana passada, Portugal entrava de ple en una crisi de conseqüències imprevisibles, després de la dimissió del primer ministre, José Sócrates. La negativa de l’oposició parlamentària a aprovar les noves mesures del seu quart pla d’austeritat ha precipitat els esdeveniments, que condueixen l’economia del país a una quasi inevitable intervenció dels fons de rescat europeu. Unes mesures que han suposat una retallada del dèficit públic en un context d’entrada en recessió i l’augment de la taxa d’atur, en un estat amb unes clares dificultats per finançar-se i les empreses de classificació una altra vegada especulant.

La situació portuguesa recorda, tot i els seus matisos, la de Grècia de fa just un parell d’anys, quan la població del país anhelava la derrota del primer ministre conservador, amb l’esperança que el nou cap de govern socialista milloraria les condicions dels ciutadans. El canvi, contràriament a les expectatives, ha comportat l’empobriment del seu nivell de vida, amb unes mesures (impulsades per l’FMI) que afecten directament l’estat del benestar.

Així doncs, no és casual que sigui la joventut la primera de denunciar el sistema econòmic vigent, en l’acabament del que ja s’anomena “la dècada perduda”. El desembre del 2008 era la coneguda “generació dels set-centseuristes ” la que es manifestava a Grècia; fa unes setmanes a Portugal era la “generació desemparada” o dels ” cinc-centseuristes ” la que omplia els carrers de les principals ciutats, un fet que no es veia des de la Revolució dels Clavells.

L’opció d’emigrar

D’aquesta manera, molts joves grecs i portuguesos, la majoria amb titulacions universitàries, han iniciat o es plantegen, tal com han fet històricament milions de compatriotes seus, el periple de l’emigració. Perquè al llarg del segle XX, tant Grècia com Portugal destaquen per ser dos països eminentment rurals, amb revolucions industrials tardanes, enfrontaments bèl·lics dins de les seves fronteres i l’absència de llargs períodes democràtics.

Uns esdeveniments històrics presents fins al dia d’avui, que han tingut en els pitjors moments la família com un dels seus pilars bàsics de solidaritat i que, juntament amb la religió catòlica per als portuguesos i l’ortodoxa per als grecs, constitueixen uns dels trets diferencials per entendre la realitat social i cultural d’aquests dos països.

Una manera de ser que ha fet que rebin, amb Irlanda i els altres països europeus de la Mediterrània, el sobrenom de PI(I)GS, porcs en anglès, a la premsa econòmica anglosaxona. Un joc de paraules fet amb les inicials dels països, en un concepte farcit de prejudicis etnocèntrics, amb la intenció de qüestionar la seva baixa productivitat.

Un aspecte que Max Weber, un dels pares de la sociologia, s’encarregava d’esbossar en el seu clàssic: L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1905). Un llibre que, resumint-ho planerament, planteja la influència que va tenir el protestantisme i la seva ètica en l’origen del capitalisme i l’exaltació del treball. “Menjar bé o dormir tranquil, diu el refrany; doncs bé, en aquest cas, el protestant opta per menjar bé, mentre que el catòlic prefereix dormir tranquil·lament”.

Les receptes gregues a la crisi econòmica (diari Ara)

27/2/2011

Grècia es despertava el passat 23 de febrer amb la convocatòria de la primera vaga general de l’any. Tenint en compte que l’any passat en foren una vuitena i que la conjuntura enguany no és massa favorable, tot fa suposar, que el 2011 anirà pel mateix camí. De fet, les mesures aplicades pel govern de Giorgos Papandreu, tot seguint les directrius del Fons Monetari Internacional (FMI), estan portant el país a una nova onada de movilitzacions.

Després de les revoltes que sacsejaren el país hel·lènic el desembre de l’any 2008, que serviren per mostrar el malestar general per la corrupció endèmica de l’estat i la frustració existent entre les generacions més joves, el país torna a entrar en una dinàmica continua de protestes. Una dinàmica que no ha deixat de reproduir-se de forma intermitent, patint una certa davallada durant l’aclaparadora victòria del partit socialista a les eleccions generals de l’octubre del 2009, però que altre vegada s’activà davant el descontentament per les diferents mesures d’austeritat aprovades pel nou govern, que suposaren entre d’altres coses, una retallada de les pensions, dels sous dels funcionaris i un increment de l’IVA, que en l’actualitat ja arriba el 23%. Unes manifestacions que tornaren a desinflar-se el maig passat, a causa de la tràgica mort de 3 empleats d’un banc d’Atenes, després de l’incendi provocat per l’impacte d’uns còctels molotov.

Amb tot, la impopularitat de les seves mesures, no foren suficients perquè el partit del govern notés el desgast que suposava la seva acció governamental durant les eleccions municipals del novembre passat, i el PASOK, es mantingué lleugerement per sobre Nea Demokratia com el partit més votat, encara que l’abstenció fou quasi del 50%, un fet insòlit a Grècia. L’apel·lació al discurs de la por del primer ministre, alertant del perill de fallida econòmica, si no guanyaven, causà el seu efecte.

La situació a Grècia ha arribat a un punt, on no hi ha setmana que algun sector econòmic es declari en vaga. Durant els dos últims mesos, farmàcies, enginyers, advocats, hospitals, mitjans de comunicació i transports públics han encapçalat les lluites més visibles contra les retallades laborals i la privatització del mercat. En un context, on la preocupació per la falta d’autonomia política de l’estat, ha fet que un personatge tant destacat com el compositor Mikis Theodorakis impulsi una plataforma ciutadana de salvació nacional, que sorgeixin associacions de caràcter localista a Atenes (“Atenistes”) i a Heraklion (“Minoistes”) per denunciar les condicions de degradació en el que es troben aquestes ciutats, o que es creï un moviment organitzat contra el pagament dels bitllets dels transports públics o contra l’allargament de les franquícies per l’explotació de les autopistes (“Jo no pago”).

Davant aquest malestar, no és estrany, que el dimecres, els carrers de les principals ciutats gregues s’omplissin altre cop de gent, amb un seguiment de la vaga semblant a la jornada del maig passat. Per si de cas, davant el perill d’una societat cada vegada més mobilitzada, l’estat grec, tal com denunciaven alguns mitjans de comunicació i partits polítics fa unes setmanes, està entrenant l’exèrcit per si fes falta reprimir els manifestants en un futur proper. “Hem correspost a la crisi econòmica, però no hem dominat la crisi social”, deia fa uns dies en unes declaracions a France 2 el director del FMI . Doncs això, a Grècia ja es preparen per dominar-la.